Segons la mitologia clàssica, després del derrocament de Titans del nou panteó de déus i deesses va ser confirmat. Entre els principiants déus grecs estaven els olímpics, resident sobre l'Olimp baix la mirada de Zeus. (La limitació del seu nombre a dotze sembla haver sigut una idea comparativament moderna). A part d'aquests, els grecs adoraven a diversos déus rupestres i al semidéu rústic. A més, hi havia poders foscos de l'inframón, com les Erinies (o Furies), que es deia que perseguien als culpables de crims contra els parents. Per honrar l'antic panteó grec, els poetes van compondre els himnes (un conjunt de 33 cançons). Gregory Nagy considera a els més extensos himnes homèrics com simples preludis (comparats en la Teogonia), cada un dels quals invoca a un déu.
En l'amplia varietat de mites i llegendes que formen la mitologia grega, les deïtats que eren natives dels pobles grecs es descrivien com essencialment humans però amb cossos ideals. Segons Walter Burkert la característica definitiva del antropomorfisme grec és que "els déus grecs són persones, no abtraccions, idees om conceptes". Amb independència de les seves formes essencials, els antics déus grecs tenen moltes habilitats fantàstiques, sent el més important dels immunes a les enfermetats i poder resultar ferits només baix circumstàncies altament inusuals. Els grecs consideraven la inmortalitat com característica distintiva dels déus; inmortalitat que, al igual que la seva eterna joventut, era assegurada mitjançant el constant el ús de nèctar i ambrosia, que renovava la sang divina en les seves venes.
